Fantasies, reminiscències i petjades.

Programa

Fantasies

L. v. Beethoven (1770-1827) | Fantasia op. 77 (1809)

J. S. Bach (1675-1750) | Fantasia cromàtica i fuga BWV 903

Reminiscències

Claude Debussy (1862-1918) | Sis Preludis (1909-1913)

La Cathédrale engloutie

« Les Fées sont d’exquises danseuses »

General Lavine – eccentric

Ondine

La terrasse des audiences du claire de lune

Ce qu’a vu le vent de l’Ouest

Petjades

Jordi Camell (1959) | Quatre peces per a piano

Havanera per a la fi del món

Trac

Pullman sulla neve

Equip-O

...

Notes de mà

Encara que sol sobreentendre's que la fantasia, obra musical que estableix la màxima llibertat organitzativa per al compositor, és "forma" que abunda sobretot en el període romàntic, aquest cicle abasta mig mil·lenni de música, des del segle XVI al segle XXI, amb el fil conductor de fantasies per a tecla: des de les espinetes i virginals del Renaixement, els claves del Barroc i diversos estils preclàssics, els pianofortes del classicisme i el primer romanticisme, al piano modern.

La Fantasia Op. 77 de Beethoven, dedicada al seu amic el compte Franz Brunsvick, va ser un encàrrec de Muzio Clementi, que la va publicar en la seva firma editorial de Londres. Es tracta d’una obra atípica i imprevisible, inclús tenint en compte que una de les qualitats més marcades de Beethoven és la seva capacitat per a sorprendre, la seva mestria per crear un inestable equilibri entre el que esperem i el que trobem. Alguns aposten per que pogués tractar-se d’una improvisació, d’un fantasiejar real al piano, acuradament escrita i reajustada després. L’obra transcorre per vuit tonalitats, utilitza tres compassos diferents més alguns episodis lliures de mètrica i presenta nombrosos canvis de temps en dues parts asimètriques.

La gegantesca capacitat creadora de Bach és, a part de la seva personal genialitat, la culminació de tot un procés que, d’una part, proclama la universalitat del llenguatge tonal hereu del ja superat llenguatge modal, i de l’altra, aglutina les peculiaritats de les escoles més influents en el passat immediat i en el seu mateix present. Es a dir, de les escoles francesa i italiana. La Fantasia Cromàtica i Fuga de Johann Sebastian Bach és una obra ben coneguda. Representa un sobirà model del que caracteritza a la “fantasia” en el barroc tardà: improvisació, virtuositat, llibertat modulatòria, contrastos, expressivitat portada al límit i, en fi, imaginació portentosa. Per la resta, la “fantasia” compleix aquí una de les funcions que des dels seus inicis se li han assignat: la de constituir el pòrtic, el preàmbul d’una forma més rigorosa, es aquest i en altres molts casos, la Fuga.

Debussy es mostra com un creador d’impressions, tot i que ell rebutjava aquest terme. I evidentment cercava aspectes que el lligaven amb els pintors de l’època, com suggerir més que definir, desdibuixar abans que delimitar... Les línies melòdiques en Debussy existeixen però la textura del seu piano i el ric gruix harmònic la fan diluir-se també com en els quadres.

La Cathédrale engloutie ens porta a una dualitat de sons i impressions de cant monàstics sobre un “organum” i de notes pedals que semblen sorgir de les aigües on la catedral està submergida.

Lesfées sont d'exquises danseuses resulta molt pintoresc pels element melòdics tan característics. General Lavine-Eccentric, és el retrat musical d’un personatge de music-hall. Es tracta d’un dels preludis més originals, en bona part per la inclusió de ritmes, cadències i melodies de músiques externes a la tradició musical, com el music-hall.

Ondine és una referencia a la mitologia nòrdica i això li permet a Debussy l’escriptura de figures lligades a l’aigua, que recorden altres pàgines en les que els “jocs d’aigua” són la referencia impressionista. La terrasse des audiences au clair de lune ens apropa de nou a un suggeriment més enllà de la descripció. El gust de Debussy per les músiques orientals sembla trobar en aquest preludi el desenvolupament ideal.

Ce qu'a vu le vent d'Ouest crida l’atenció per la seva atenció per la seva escriptura, que ens recorda a Liszt. Un preludi complex que requereix un gran domini instrumental i que alterna escales diatòniques amb escales de tons sencers.

Clourem el recital en la doble faceta de compositor-intèrpret de Jordi Camell. Una característica habitual en els segles XVIII i XIX i que mica a mica ha anat desapareixent en pro d’una aparent especialització vers l’instrument. Podrem sentir unes obres que traspuen una variada paleta sonora, una evident intenció comunicadora i una acurada sensibilitat i que formen part d’un disc que està apunt de sortir i que es titula “Where the city ends”. Com a conseqüència del gran bagatge pianístic, les quatre peces són deutores d’un eclecticisme estilístic molt propi dels nostres dies. Des de les harmonies properes a Mompou i Satie que ens recorda la tranqui·la Havanera per a la fi del món, passant pels més actius Trac i Equip-0 -gairebé més propers al món de les Toccates pròpies del llenguatge de Prokofiev o Bartòk - o la contemplativa Pullman sulla neve.

Santi Riu