CONCERT DE LA XX FIRA DE LUTIERS

PROGRAMA

G. PUCCINI: Crisantemi per a quartet de corda

Corrado Bolsi i Raquel Castro, violins; Lara Fernández, viola; Lorenzo Meseguer, violoncel

J. CERVELLÓ: Sonatina alla russa

Anna Puig, viola

L.V. BEETHOVEN: Simfonia núm. 6 en Fa Major, Op. 68 “Pastoral”. [Arranjament per a sextet de cordes de M. G. Fischer]

I. Allegro ma non troppo

Erwachen heiterer Empfindungen bei der Ankunft auf dem Lande («Despertar de sentiments alegres en arribar al camp»)

II. Andante molto mosso

Szene am Bach («Escena al rierol»)

III. Allegro

Lustiges Zusammensein der Landleute («Divertida reunió de camperols»)

IV. Allegro

Gewitter. Sturm («Llampecs. Tempesta»)

V. Allegretto

Hirtengesang. Frohe und dankbare Gefühle nach dem Sturm («Cant dels pastors. Sentiments alegres i agraïts després de la tempesta»)

Corrado Bolsi i Heriberto Fonseca, violins; Lara Fernández i Anna Puig, viola; Lorenzo Meseguer i Laia Puig, violoncel

...

El nom de Giacomo Puccini roman associat al gènere operístic, però també escriví obres sacres, cançons, cantates i obres per altres formacions. Crisantemi és una obra escrita per a quartet de corda i que ha aconseguit una certa popularitat al llarg del temps. Puccini la va compondre el 1890 durant una nit, després de la mort del segon fill del rei Víctor Manuel II, Amadeu de Savoia -que va ser fugaçment rei d’Espanya- i en honor a ell. El nom de l’obra sorgeix pel nom de la flor que és sovint utilitzada en ritus funeraris: els crisantems. La senzillesa, l’emotivitat, la tristor i malenconia, així com el caràcter íntim que desprèn va fer que el mateix compositor la tornés a utilitzar en la seva òpera Manon Lescaut en la mort de la protagonista.

Jordi Cervelló (1935-2022), gran compositor i violinista català s’inspira en un tema de la Sonata per a violí sol de Serguei Prokófiev per escriure la Sonatina allà Russa per a viola sola. L’obra consta de quatre moviments amb un tema principal que va entrellaçant tota l’obra. La tècnica, clara i precisa, és suficient per brindar una obra de concert que a la vegada permet el progrés tècnic dels estudiants. Les seves dobles cordes i els cops d’arc bàsics enllaçats de manera natural i d’efecte immediat són ideals per introduir-se en el repertori de viola sola.

La Simfonia núm. 6 de Ludwig van Beethoven, anomenada "Pastoral", ens apropa al poder i la bellesa de la natura. Tenim la sort que Beethoven va donar títols als moviments de la seva Sisena Simfonia. Per exemple, sabem que el tercer moviment tracta sobre la gent de la terra i el seu folklore i el moviment final tracta de la gratitud després d'una tempesta. El que fa que l’obra sigui tan especial és que és un alleujament de la vida quotidiana, una expedició i una escapada al camp o al bosc. Poques obres trobarem al llarg de la història de la música que hagin influït tant en el desenvolupament com les nou simfonies escrites per Beethoven. Aquestes, però, no es podien escoltar amb facilitat en la seva versió orquestral i l’anhel per poder-ho fer va originar diversos arranjaments -des de formacions de cambra, passant per la transcripció per a piano sol, quartet de corda... Noms com Ferdinand Lukas Schubert, Franz Liszt, Theodor Kirchner, Carl Friedrich Ebers o el mateix Beethoven, entre altres han estat autors d’aquestes. I alguns d’aquests arranjaments han agafat vida pròpia, permetent que es poguessin escoltar en àmbits domèstics. No hauríem de caure en la trampa que estem apunt d’escoltar una reducció minimalista de l’obra ni una pura  transcripció, sinó en molts casos en una recreació que ens situa en una nova dimensió i sovint amb sonoritats inèdites. Així doncs podríem pensar si l’obra que escoltarem avui és més de Beethoven o de Fischer. O bé una mena de copropietat. Però el cas és que aquestes versions ajudaren a difondre molt les obres simfòniques dins el nou espai social de l’època.

Si bé la Simfonia n. 6 “Pastoral” de Beethoven no tingué una gran acollida en la seva estrena l’any 1808, dos anys més tard va tenir grans elogis en un article

publicat a l’Allegemeine Musikalische Zeitung per part de l’organista, compositor i professor Michael Gotthard Fischer (1773-1829). Compositor que aquell mateix any n’escriuria una versió per a sextet de corda -una formació certament infreqüent en aquells temps- atorgant al primer violí, primera viola i segon violoncel les parts de la corda de la partitura original, mentre que la resta prenen la part dels instruments de vent.

Mentre Beethoven estava immers en la declamació expressiva en la seva Simfonia n. 5, sembla apropar-se a la natura en la Simfonia n. 6, que en la seva estrena va estar titulada com “Records de la vida campestre” i fou escrita l’any 1808 deixant  enrere la forma tradicional de la simfonia clàssica. Es tracta d’una obra que sembla tenir un caràcter programàtic i recorre la naturalesa des de la vessant bucòlica i idealitzada però on també hi tenen cabuda els fenòmens violents. De fet hi podrem escoltar des dels trons o el cant dels ocells a partir de diversos recursos musicals. El moviment final és un dels més emotius que escriví el compositor alemany, i sembla ben bé un agraïment a la vida. Els subtítols que acompanyen a cada un dels moviments ajudaran a copsar el pensament beethovenià d’una de les seves simfonies més conegudes.

[Santi Riu]